4.11.17

esborrany sobre l'evolució de la involució


Els empresonaments barroers (es volia que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats, antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència, contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a tocar.

A mi, que tinc en moltes coses un ritme cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt, però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes incerteses?

P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li) sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia: Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?) manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!

2 comentaris:

Montse ha dit...

Molt millor la pel·li, amic! La ela geminada és una petita mostra de la nostra cultura, no la perdéssim pas! Jo també veig involució, també veig contradiccions "entre els nostres", i no em puc treure del cap allò de "a rey muerto rey puesto", que vol dir que si no en tenim un, en tindrem un altre, per oblidar ben aviat l'un... i espero i desitjo de tot cor que no siguem capaços d'oblidar qui s'està sacrificant per nosaltres, per tal que no haguem de fer nosaltres el sacrifici.

Tot plegat, molt complicat. Massa complicat.

Pel·li, sisplau!

miquel ha dit...

Prenc nota de la teua remarca filològico-cultural, Montse. Per cert, de sobte he pensat la tendència que diuen que hi ha en català de fer els diminutius dels noms de persona a partir del final i, extrapolant, se m'ha acudit que en lloc de pel·li podríem dir cula; segur que no tindria èxit la proposta.
Sobre el moment actual, ja veus, vaig deixant la meua, sovint amb convenciment escàs. Recordar o oblidar és un privilegi , o una maledicció, de la memòria; veurem com es tradueix en accions.