2.10.17

en clau literària


Procuro mirar des d'una certa distància el procés de Catalunya, però, com qualsevol lector d'una novel·la, és inevitable que en alguns moments em deixi emportar, més enllà de l'objectivitat per fets, personatges (principals i secundaris), argument, estructura, i totes aquelles altres coses que conformen una obra -inclosa l'opinió dels seus crítics- en què, a més, un actua també de personatge, ni que sigui de forma marginal dintre d'una coreografia amplíssima. D' aquesta realitat-ficció hi ha especialment dos elements que em mantenen interessat en la lectura escrita a tantes mans: allò que destacava el meu admirat Forster: voler saber què passarà a continuació, i el tempo, que és un dels elements clau de tota història literària, però també de la vida mateixa.

M'adono, per fi clarament -gran jugada-, que un els elements bàsics del futur desenvolupament de la història se centrarà en els personatges i escenaris internacionals, però com que encara no sé el seu abast, tot i algunes intuicions la meua actitud davant de les pàgines futures continua expectant; encara que el meu escepticisme és important no desespero que sigui un dels elements que mantingui el meu interès, tant o més que l'escenari domèstic. Per altra banda, i lligat a l'aspecte anterior, el tempo és fonamental; un tempo excessivament llarg pot acabar avorrint i fent desistir els lectors menys convençuts. Ho anirem veient.

Obvio parlar dels detalls de la història, tothom els coneix.

2 comentaris:

Assum ha dit...

És un d'aquells casos que la realitat supera la ficció.
De moment, la veu internacional la sento molt poc.Penso que tot plegat acabarà al tribunal de la Haia però no sé amb quina sentència.

miquel ha dit...

La veu internacional, Assum, en tot cas no deixa de ser veu. En aquests casos sempre sol ser posterior als fets consumats i sovint d'escassa efectivitat.