25.12.13

Bon Nadal!




Veuré des de casa el mateix arbre, una mica més despullat, i la mateixa finestra que el reflecteix més càlid. Si s'escau, que no cal, però fa bonic, una mica de neu. Veuran, des de l'altra finestra, potser, reflexos en el meu balcó: per Nadal, cada ovella al seu corral. No sé si llegiré alguns textos tristois; segur que no, que no són dies. Els estrangers, els hotels, els pobres, els planys, els déus irats... Molt bé, però no crec que siguin versos adequats, malgrat la neu, el cor i els llavis generosos, per recitar amb els peus al cul de la cadira, després d'un àpat generós i mig endormiscats en l'escalf de la cleda. Potser un altre dia. Aquest Perucho...!
 
 
He anat morint en cada terra estranya."
Dient-ho, l'estranger pensa en un dolç país
que llagrimeja entorn de la memòria.
A l'hotel parla al
maître i és l'argent
el que ara lluu en moltes mans distretes.
La neu cau sobre els cors,
sobre aquesta vida senzilla dels avis difunts.
El fred és divers i esbatana la porta dels pobres.

Si avui és N
adal, els llavis generosos
planyeran la tristesa d'aquest home.
Déu ho contempla, i creix la seva ira.
Joan Perucho: ""Nadal", a El Mèdium (1954)
 
 
 


22.12.13

aquest diumenge, reposicions


Un dels peatges més horripilants de els festes nadalenques és el de les reposicions. Tothom -i un mateix cau en el pecat, potser llàgrima furtiva inclosa- s'entesta a repetir-te històries que recordes perfectament: els canals de televisió -suposo que també les ràdios, però només n'escolto les notícies-, els diaris, els polítics, les corals, els botiguers, els amics -els amics!-, els parents -també els parents!-, fins i tot alguns blogs, que no sé on anirem a parar!

No vull lluitar contracorrent. M'hi apunto. Com que és diumenge i encara toca música, faig una petita selecció de bandes sonores de pel·lícules, algunes de les quals no dubto que ens passaran per enèsima vegada en qualsevol canal. Presa la decisió, m'he trobat que les músiques de les pelis (que qui vulgui i sigui poc partidari de les rebaixes posi la ela geminada) que recordo a corre-cuita, són simplement una cançó, que una banda sonora no és el mateix que un musical, que un film insignificant t'ha quedat gravat per una escena musical... Ara es tractaria d'explicar el motiu de cadascuna de les tries -consti que el factor hivernal ha estat relativament determinant-, però, encara que durant aquestes festes tot es permet, passo dels detalls; si em pregunten, respondré. En ordre aleatori, doncs, i sense que falti el vals de primer d'any, al final, esclar, ni una petita broma barcelonista, heus aquí (o vet aquí):






















P.S. : Avui, quan ja tenia triades les músiques, una conversa telefònica -telèfon fix- amb un amic, m'ha portat a incloure una pel·lícula que sempre ens apareix en les converses d'estiu i que, oblit imperdonable, no figurava en la tria, i tantes altres:
 


21.12.13

diccionari de grec, de quan estudíavem en castellà


Vaig buscar una paraula en el vell diccionari de grec. A penes si recordava l'ordre de les lletres de fa tant temps. Vaig anar mirant. A la segona pàgina, en tinta blava i en la lletra maldestra que conservo, el meu nom i els anys dels tres darrers cursos: cinquè, sisè i preu; després, l'oblit. Em vaig llegir el pròleg: paraules d'altres temps, de quan parlàvem català, estudiàvem en castellà i apreníem francès, llatí i grec, en aquest ordre. Que curiós que precisament aquests dies estigui llegint una novel·la que es diu La muerte de Pitágoras.

El presente “Diccionario griego-español” no está destinado a los maestros de la lengua griega, ni siquiera a los muy adelantados en su estudio, sino a los que empiezan a cursarla y, muy especialmente, a los alumnos del Bachillerato.
Un diccionario escolar se distingue, ya a primera vista, por su menor tamaño; y en su composición pueden seguirse dos procedimientos: cabe el intento de conservar íntegro el caudal de voces de la lengua, dando sólo la significación fundamental de cada una sin distinción de matices, usos, giros y construcciones especiales, y cabe también reducir el número de vocablos al léxico de determinados autores u obras y aprovechar el espacio ganado con esta reducción, para el señalamiento de regímenes, frases y empleos que facilite la interpretación acertada de la voces insertadas en cada uno de los pasajes en que aparezcan.
[...]
Poco, en verdad, hubiera hecho falta para satisfacer las exigencias de los tres cursos de clase alterna de nuestro bachillerato actual; pero los autores no han tratado de remediar solamente la necesidad práctica del momento, y en este pensamiento han dado a su obra la extensión acomodada a un bachillerato clásico propiamente dicho, tal como existe en muchas partes de Europa, y como es de esperar se establezca alguna vez en nuestra patria. Mientras esto llega, el trabajo podrá ser también útil a la mayoría de los que cursan griego en la Universidad.

Pabón-Echauri: Diccionario griego-español. Bibliograf (1964)


Més avall, els autors concreten els escriptors i les obres que han fet sevir per elaborar el lèxic del diccionari:

Esopo: Fábulas. Nuevo Testamento: íntegro. Jenofonte: Anàbasis, Ciropedia, Recuerdos de Sócrates, Historia Griega. Platón: Diálogos leídos en las escuelas y especialmente los que se refieren al proceso, prisión y muerte de Sócrates (Apología, Critón, Fedón, etc.), a más de Protágoras, Gorgías y otros de igual carácter. Anacreonte y anacreónticas. Homero: Iliada y Odisea. Heródoto: íntegro. Tucídides: íntegro. Sófocles: íntegro. Demóstenes: Olínticas, Filípicas, y Discurso sobre la Corona.


Passo pàgines i arribo al darrer mot del diccionari: ὤψ, ὠπός. El mot intervé en els compostos diplopia, etíop (natural d'Etiòpia, és a dir, de cara encesa), metoposcòpia, miop, prosopopeia...
 
Tot tan prop i tan lluny...

20.12.13

regalar petons escalfa


Parlo amb tres o quatre botiguers del barri que treuen fum per la publicitat institucional a través de TV3 que recomana regalar petons durant aquestes festes. Em diuen que només els faltava això per solucionar les escasses expectatives de venda d'aquestes festes, que tothom ja fa petons, més petons que mai, directament o virtualment, que, si convé, ells estan disposats a fer els petons que calgui a cada comprador que s'endugui alguna cosa de la seua botiga. L'únic en què no es posen d'acord és si haurien de fer petons segons la magnitud de la compra (un petó cada euro, cada deu euros...) o un petó solitari amb més o menys intensitat segons... La solució no és fàcil i pot conduir a arbitrarietats i malentesos.

A mi, la veritat, en la meua qualitat de comprador, d'espòs, d'oncle, de padrí, d'amic, etc., la campanya, que durarà fins a Reis, no em sembla malament. Si algú s'atreveix a insinuar que en lloc dels meus petons preferiria un regal materialment més consistent, sempre puc recórrer, a més de a la qualitat dels meus òsculs, a la campanya de la tele, que no cal dubtar que té al darrere el vistiplau de la força política majoritària del país i dels seus socis de govern, si no, de què? I si l'argument no em funciona, m'ho acaben de posar en safata avui mateix: he d'estalviar per pagar la factura de la llum que m'arribarà l'any que ve. Quina podridura d'Estat, que es fa el despistat, i la meitat dels grans acabaran als consells d'administració de les elèctriques, i d'aquí no en parlarem, que ara no toca.

Avui he parlat també amb un dependent de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya. M'ha dit que tenen una feinada (l'iPhone més barat -només es pot triar entre el blanc i el negre- pràcticament 400 euros). M'ha assegurat que, de moment, no tenen consigna de fer petons als compradors. Aquests americans!



19.12.13

les magdalenes


Tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li el bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m'havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies Combray i s'havia vinculat a altres de més recents; potser perquè d'aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s'havia disgregat; les formes -inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot- s'havien abolit o, adormides, havien perdut la força d'expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d'un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l'olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l'edifici immens del record.

Marcel Proust: Combray. El cercle de Viena, 2009 (traducció de Josep Maria Pinto)



Vaig buscar el text que ahir copiava en francès en l'edició catalana de més amunt. La Sílvia Bel va fer servir una altra edició, segurament la traducció de Miquel Llor (si ens ho van dir, no me'n recordo); per cert, quan les paraules estan tan ben dites com les de la Sílvia i et deixes emportar pel moment, no t'adones de les petites incongruències: la visita de la petita magdalena?-, encara que no està malament la troballa. Després vaig anar espigolant altres fragments, alguns que tenia amb un senyal i uns quants triats a l'atzar. Més enllà de la magdalena, la força evocadora de Proust és important, constant, inacabable; la seva prosa és d'unes dots d'observació notables i d'una precisió extrema en molts passatges. No és estrany que de diferent manera deixés empremta en l'obra d'escriptors com Sagarra, Villalonga ... i, per suposat, Josep Pla. No sé en els escriptors d'ara.

Més enllà de la qualitat literària, l'anècdota de la magdalena ens porta inevitablement a pensar quins mons ja caducats ens ha suggerit als lectors un gust o una olor sobtadament retrobats. A través de què em fet una recreació limitada o extensa del nostre passat? Ara, així, en fred, no sóc capaç de recordar més que algunes de les meus magdalenes. Una, la de l'olor de les ametlles amb la pell recent treta, em porta a un paradís perdut i idealitzat que potser he insinuat alguna vegada aquí, però que continuaré sense desenvolupar; la síndria, els talls de síndria, el vermell intens i sucós, olorat i tastat, que em trasllada a escenes concretes de la infantesa, i el gust de l'anís diluït en aigua i... ho hauria de pensar. La majoria de vegades -darrerament em passa poc- són olors recuperats els que em duen a persones, a llocs, a edats, sempre en una visió fugaç, però de precisió fotogràfica, d'imatge en blanc i negre, esclar, i de focalització extrema en el centre i contorns imprecisos. Aquests flaixos enlluernadors, a mi, em desapareixen amb la mateixa facilitat que m'han arribat

18.12.13

Proust a dues veus


Magnífica sala d'actes de l'Institut Français a Barcelona. Homenatge a Marcel Proust en el centenari de la publicació del primer volum de À la recherche du temps perdu. Presenta l'acte el director de l'Institut i diu unes paraules la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que el copatrocina. No sabria dir si som molts o pocs, perquè el lloc és gran. M'hagués agradat anar a saludar Josep Maria Pinto, traductor de Combray i blocaire amic ara desaparegut de la xarxa (crec), però no sé la seua cara.

S'apaguen els llums, i David Casanova crea el clima adequat amb el piano. Després, Charles Gonzalès, en francès, i la Sílvia Bel, en català, van recitant en estils diferents, però igualment magnífics, fragments escollits de l'obra de Proust. Entremig, el piano.

Em deixo emportar per la música i, sobretot, per les veus, i per un moment tinc por de confondre la literatura amb la vida, com tantes altres vegades. De sobte m'ha semblat entendre perquè he començat tants cops l'obra de Proust i mai no l'he acabada. Potser algun dia.

Com habitualment, disculpes pel so del vídeo.




Et tout d'un coup le souvenir m'est apparu. Ce goût c'était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l'heure de la messe), quand j'allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m'offrait après l'avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m'avait rien rappelé avant que je n'y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d'autres plus récents ; peut-être parce que de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s'était désagrégé ; les formes - et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel, sous son plissage sévère et dévot - s'étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d'expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience.
Mais, quand d'un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l'odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l'édifice immense du souvenir.






17.12.13

per a la llista dels oxímorons actuals: Estat independent.

Ens trobo a l'ascensor amb un veí amb qui parlem de temes que van més enllà del temps i del futbol. Em pregunta si crec que podem ser independents i li començo a respondre que la independència és una entelèquia, que tots som enormement dependents, dels altres, de les estructures socials... de nosaltres mateixos. Em talla: No, no, el país! La resposta ha d'anar necessàriament pel mateix camí, fins i tot els països -què és un país?- més independents que conec tenen interdependències amb altres països, amb estructures polítiques i econòmiques supraestatals, depenen d'uns moviments de mercats salvatges que operen, majoritàriament, a curt termini, de fluxos migratoris ..., fins i tot d'un atzar imprevisible. Afegeixo, només mentalment, que és un error comú confondre independència amb llibertat, tal com saben els individus de qualsevol Estat, i que fins i tot llibertat, com tots els mots abstractes, és, per definició, de difícil concreció. Quan ja hem arribat al seu pis i a mi encara me'n falten dos, ell fora de l'ascensor i jo dins, fa la pregunta concreta: Creus que guanyarà el sí a la independència? Li dic que no ho sé, que... No tinc temps d'argumentar; un veí impacient crida PORTA! Mentre la tanquem, el meu veí encara em diu que a Madrid s'han equivocat molt, que si haguessin organitzat la consulta ells mateixos fa mesos hauria sortit no, però que com més temps passi... Segurament té raó.

Repasso el concepte d'oxímoron, tant de moda, i l'origen etimològic del mot al meu diccionari de grec, i no estic segur si ha estat la figura retòrica que expressaria alguns dels detalls de la conversa amb el meu veí. Bé podríem haver fet servir simplement antítesis o paradoxes, o la ironia en general, fins i tot antinòmies o antilogies, o un conjunt de recursos surrealistes. Mai no he estat gaire bo amb la retòrica. Com es deu dir la figura retòrica continuada que consisteix a fer un seguit d'afirmacions vagues, imprecises, amb contingut que no aporta absolutament res al que és de coneixement general? Potser encara no té nom assignat, però la majoria de les intervencions dels polítics en van plenes i els periodistes que les escolten queden ben satisfets, encara que facin veure que no, i potser alguns ciutadans també.

16.12.13

defuncions i naixements


Qualsevol que passegi habitualment per Barcelona, encara que sigui per rutes limitades, i vulgui ser honrat amb si mateix, converteix les seues converses, al menys setmanalment, per un moment i amb col·legues de confiança, en un llistat d'obituaris i natalicis. Normalment, les defuncions són més sentides que les noves vides; després, en alguns casos, en altres queda clar, el temps dirà.

Per casualitat vaig veure els darrers moments del trasllat del material de la llibreria Canuda. Diuen que no s'ha mort, que els més de 100.000 exemplars que contenia simplement han canviat de casa i ara reposen a Sant Cugat. Em temo que la distància, tot i que curta, és excessiva per anar-hi caminant.

També per casualitat descobreixo que prop de casa, al passeig de Sant Joan, s'ha instal·lat el segon local de Re-Read. Venen llibres i també en compren. Encara no hi he entrat, però sembla que només hi ha tres preus: 1x3, 2x5, 5x10. Aquí es pot llegir una breu història d'aquesta cadena en expansió. Quan pugui hi faré una mirada per veure què hi ah, per saber si són llibres de segona mà o també llibres antics, per decidir si m'interessa la filosofia de venda. De fet, no tinc ganes de rellegir llibres trobats en altres llocs ja en tinc prou amb els de casa, si de cas, espero trobar llibres que no he llegit.

Anunci, també, de la desaparició imminent de l'Alexandra (o els Alexandra), a la rambla de Catalunya, un dels cinemes de tota la vida (la meua), sempre amb el fantasma de l'Alexis a punt. El seu lloc l'ocuparà ... un restaurant? Alimentem-nos, que s'acosta la fi del món. No em consola l'anunci de les multisales del Balmes, però siguin benvingudes.

Mentrestant, ja fa dies que a la plaça de Sant Jaume hi ha el pessebre d'aquest any. M'agrada. No només perquè es pot veure sense que calgui seguir una filera de visitants, sinó perquè penso que té un aire retro força aconseguit, perquè conserva la tradició del pessebre i la popularitza a través del miracle dels terrats que ja no són el que eren i dels reis que, amb poc o molt, arribaven a tot arreu. I un naixement on, per un any, no es roba a faltar la mula ni el bou, ni els pastors. Que alguns detalls, com les bombetes de baix consum inexistents a l'època,siguin criticats pels més puristes, no fa sinó confirmar el tarannà popular del muntatge. Una parella es preguntava quina dècada de la postguerra representava; jo no en vaig tenir cap dubte, com a mínim 30 anys, els dels quadernets de Roberto Alcázar y Pedrín, una figura em va donar la clau.

Els qui vulguin anar més enrere, poden entrar a veure les figures napolitanes i els pessebres mallorquins de l'entrada de l'Ajuntament. Llàstima que a casa em falta lloc.




 

 
 P. S.:

15.12.13

aquest diumenge, Rolling(s) i Beatles


Darrerament, retrobo una cançó o qualsevol música i penso: aquesta és la meua preferida de tots els temps! Després, l'endemà, el mateix dia al cap d'un moment, una setmana més tard..., resulta que la meua preferida era una altra. I així va passant el temps, sense que, a diferència d'alguns de conviccions musicals fermes -els hauria d'envejar?-, em decideixi per la melodia de la meua vida.

La meua música, la que penso, equivocadament pel que es veu, que conté el hit definitiu, és sobretot la dels anys seixanta, dècada més, dècada menys. No sé si a la majoria li passa com a mi, que, passat els anys, els sons més propers, més assimilats, més anímicament sentits, són en general els de les darreries de la infantesa i de l'adolescència. És l'època en que cada cançó té un moment, breu, llarg, intens o suau, però inoblidable al llarg del temps, encara que sigui difús o inventat. Més tard, sobretot per als qui la música és únicament un complement, arriben grups, compositors, cantants, orquestres, descobriments essencials, però la tria és més espaiada, més racional, o d'una emotivitat més continguda.

Fa uns dies vaig escoltar per casualitat “Satisfaction” i vaig pensar: és aquesta, com me n'havia pogut oblidar! Després... però... si jo era més dels Beatles... I els diumenges al matí, en un dels pocs moments de llibertat gairebé total que teníem a l'internat, quan anàvem al “Negresco” de Tortosa i a la màquina de discos introduíem una moneda (de quant?) per escoltar “Lady Madonna”, sense entendre la lletra -ni calia-  perquè la nostra llengua europea, a part del llatí, era el francès, o l'italià, que tots pensàvem que sabíem. I en francès escoltàvem..., avui no toca.

No envejo els qui tenen una sola cançó, jo en tinc tantes. Tampoc no envejo els qui tenen una memòria prodigiosa, perquè la meua desmemòria em permet redescobrir constantment. Que en quedi constància:




14.12.13

la via lul·liana


Em meravella Ramon Llull perquè em consta que després de vuit segles d'haver-la escrit, la seua obra continua tenint lectors que no cerquen arqueologia sinó actualitat (ho saben b´´e a l'assessoria de Wert). I si no en té més, de lectors, és perquè els seus llibres no ocupen llocs preferents en els prestatges de les llibreries, perquè els mitjans no li dediquen temps, perquè no li fan entrevistes a la tele (si sortís en una entrevista, segur que finalment el farien sant), etc.

Potser el llibre -o el llibre dins del llibre- que admet una lectura més actual amb un esforç pràcticament nul del lector és el Llibre d'amic i amat. Tant serveix per aprofundir en la intenció inicial d'acostar l'home (l'amic) a Déu (l'amat) en un procés progressiu de coneixement, com per trobar qualsevol camí en què l'amor sigui un element essencial.

Un dels meus versets preferits, en què tot just l'amic comença el camí, és aquell que diu:

Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.

No crec que ningú pugui discutir que l'amic (el ciutadà) que la busqui es trobarà amb moltes dificultats en el camí per aconseguir una Catalunya independent, però no dubto que l'amor (compte amb la impaciència!) il·luminarà el seu trajecte, encara que la llum sigui tènue en algun moment.

No desvetllaré el final del camí: que els qui no ho han fet llegeixin el llibre, però afegiré un exemple amb la finalitat que cadascú decideixi la naturalesa de l'element:

Ahir, l'”ABC”, publicava una enquesta amb la pregunta següent:
¿Crees que el Gobierno debería actuar ante el desafío de Mas de fijar pregunta y fecha a la consulta independentista?

El diari “Ara” se'n feia ressò i traduïa la pregunta amb aquest resultat:
Creus que el govern espanyol hauria d’actuar contra el desafiament de Mas de fixar pregunta i data de la consulta independentista?

El resultat de les votacions, previsible, és el de menys, però em pregunto si el canvi preposicional ha de ser objecte de consideració, de sospir o de plor. No creuen els periodistes en la nostra capacitat interpretativa?

13.12.13

parlar costa poc


Copio el text per no perdre'l de vista mentre vaig escrivint:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Sí o no. En el cas de resposta afirmativa, Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?

Qualsevol novetat substancial en el panorama polític -en els altres panorames, inclòs el legislatiu, les novetats són constants- em sembla inicialment estimulant i escolto les veus que se'n deriven, i la meua pròpia. Veus desordenades, divergents, de primer pensament o de pensament antic.

Les preguntes, malgrat que alguns, procedents de la política i del periodisme, diran que comporten ambigüitat o complexitat, són diàfanes. És veritat que el que importa, més que les preguntes, són les respostes, traduïdes no només en paraules, sinó en fets. Si la resposta a la segona pregunta és no, la situació no es complica, simplement s'allarga.

Com a filòleg aficionat, jugo amb la possibilitat que enlloc de “vol” s'hagués proposat “voleu”. En el primer cas, la forma verbal, evidentment, fa referència a vostè, però també a la tercera persona; en el segon, la forma verbal es podria referir a vós, l'equivalent més antic de la fórmula de respecte en català, però també a vosaltres, és a dir, que implícitament es referiria a la col·lectivitat. No sé si aquesta distinció s'entendria fàcilment sense explicacions prèvies, suposo que no. A més, vós ja queda obsolet.

Feta la (les) pregunta (preguntes) s'obre un procés de reflexió, de debat, de diàleg, de joc democràtic i demagògic. Perdó, de diàleg poc, almenys en les properes setmanes, que tothom continuarà amb la seua, amb els matisos que calgui... De reflexió o de debat...? Cap novetat substancial, després de la presentació de la pregunta: La democràcia, la Constitució, què volen aquesta gent...

Ara bé, en aquest moment la pregunta ja és el tractament que el govern central farà a la pregunta d'aquí. Podria dir que m'interessa veure les reaccions de la gent, però em sembla que, immediatament, no presentaran cap sorpresa.

Em sembla que per avui no em cal continuar, tot i que parlar més em costaria poc, per dir, per exemple, que a vegades les preguntes no troben resposta per qüestions tècniques. Però esperarem canvis essencials i llegirem els uns i els altres fins que hi hagi novetats. Demanar contenció verbal i precisió a la majoria dels polítics (i dels periodistes) és inútil; llàstima que se'ns hagin encomanat els seus defectes.

Avui he vist la foto de Rajoy i Van Rompuy, com dues òlibes i m'ha semblat que podia acabar amb un haiku (adaptat) d'aquest flamenc de centredreta:


En la nit fosca

udol ben fort de l'òliba.

Molt pocs l'escolten.


I com que encara no tinc ganes de llegir la premsa d'aquí, passaré per la belga.

12.12.13

els poders i la Glòria


Com se sap, si res no ho torça, la Sagrada Família s'acabarà l'any 2026, és a dir, quan, segons el BBVA, farà un any que a Espanya (no s'especifica res de Catalunya) hi haurà indicis seriosos de disminució de l'atur . Un dels danys col·laterals que s'han de dur a terme per a major glòria del temple és la demolició dels edificis del carrer de Mallorca que miren la façana encarada a l'est. Sembla que l'ajuntament no té clar quan, com i quant: moment, què es farà amb els estadants dels edificis i quant costarà tot plegat als veïns i als barcelonins (i als catalans). L'alcalde Trias, amb la concreció exquisidament precisa pròpia dels polítics, ha deixat anar, segons llegeixo a la premsa: la demolició es farà quan toqui, quan vulgui la Sagrada Família.

Al meu grupet de jubilats de les obres, es parla ja de canviar de perspectiva -ara ens trobem a la façana de la Passió- i de situar-nos a la façana de la Glòria. Hi ha qui s'interessa especialment per veure com es representaran els pecats: Avarícia, Peresa, Ira, Enveja, Gola, Supèrbia, Luxúria, i es fan apostes sobre si els rostres de les estàtues ens recordaran prohoms d'aquí o de fora. Ningú, escèptics com som, té gaire interès en la representació dels dons o de les virtuts, tot que un dels companys, que no està gaire al cas, es pregunta si les virtuts seran representacions femenines de dones del país i si es triaran en algun concurs de TV3. El que tots estem impacients per veure és si realment es duu a terme la idea original de fer una escalinata subterrània al carrer de Mallorca que representarà l'infern, on apareixeran dimonis, falsos déus, cismes, heretgies... Si els plans de Gaudí prosperen, frisem per veure la capacitat imaginativa dels continuadors de la seua obra, fins i tot hem parlat de fer suggeriment als del Patronat per si van escassos d'idees sobre els dimonis, els falsos déus del nostre temps, etc. Uf! Ja ens imaginem una representació dantesca, però a la catalana.

11.12.13

opus


Amb la crisi, que ja sabem que fa anys que s'acaba, se'ns ha posat difícil als jubilats això de visitar obres: algunes bastides per rejovenir façanes i reconversions de botigues d'antics propietaris que ja no poden pagar el lloguer. Ni un ni l'altre cas ens interessen; el primer, perquè no es veu gaire res i és sempre el mateix; el segon, perquè no ens deixen entrar als locals fins que s'acaba l'obra.

Un dels pocs espais on ens podem reunir per veure una obra de veritat és la Sagrada Família. Si pagues l'entrada, fins i tot et deixen circular per l'interior del local sense casc, però la majoria en tenim prou a veure el moviment des de fora, a vegades ajudats de prismàtics o altres ginys que ens permetin captar els detalls.

Alguns dels habituals parlen de desplaçar-se, quan sigui el moment, al nou o al vell Camp Nou, segons el que decideixin que serà, però els del meu grupet no tenim cap pressa, la veritat, que torni a començar la bombolla immobiliària; de fet, ens és indiferent. Sabem que l'obra que contemplem ens durarà tota la vida i, a més, ens disgustaria veure-la acabada, perquè la gràcia de la Sagrada Família no consisteix en la matèria inert que es va construir en temps de Gaudí o la recent acabada que ja és obsoleta, sinó en el moviment constant i canviant de cada dia, en la dinàmica de màquines i operaris, en la possibilitat d'endevinar el que encara no és. De fet, cada dia, quan marxem a dinar, després de passar mig matí en el lloc que tenim democràticament assignat, ens reunim davant de la façana de la Passió i demanem al Crist de l'Ascensió (aquell de purpurina, de la cara trista, com si no li agradés tornar al cel, que sembla enganxat amb un xiclet i que presideix des de les alçades la plaça, i que nosaltres anomenem el Crist de les bastides) que no se li acudeixi a cap mecenes fer una donació exorbitant que acceleri les obres.

Algú podria pensar que tot el que dic és propi de jubilats, però fa unes setmanes em vaig fer amic d'un japonès i com que vaig veure que tenia molta idea fotografiant, li vaig demanar que quan arribés al seu país m'enviés les fotos que va fer. Em van arribar fa una setmana, i em confirmen la sintonia amb la meua opinió, o potser va triar les que sabia que m'agradarien, que els japonesos són molt empàtics.










10.12.13

regalarem pomes o taronges aquestes festes?


No hi puc fer res, l'esperit nadalenc em té pres. Avui, jo que sempre agafo cortès, però distant, els papers publicitaris que reparteixen pel carrer, m'he aturat a parlar amb el publicista; esclar que era castellonenc i oferia clementines (les taronges encara no estan al seu punt) del seu propi camp portades a casa a partir d'una compra de deu quilos.

Suposo que la gent -tota o gairebé- ja va comprant o pensant amb els regals de Reis i de Nadal i he pensat que no estaria malament regalar deu quilos -mínim- de vitamina C, però les tendències majoritàries, malgrat la crisi, no van per aquí i ja es comencen a preveure els hits dels regals tecnològics que es concretaran en ferm passades les festes.

Jo, malgrat la meua incompetència i manca de destresa, sóc moderadament addicte a la tecnologia de consum, a les “màquines”, i, per tant, un mal subjecte a l'hora de rebre regals d'aquest tipus de gent de la meua edat. També sóc addicte a la lectura, de manera que tampoc no és fàcil triar un llibre per regalar-me'l

Quant a la tecnologia, arribat davant de la botiga d'Apple a la plaça de Catalunya, em preguntava (podria respondre, però no ho faré) quin misteri s'amaga darrera d'aquesta poma que fa que tingui un èxit de vendes notable amb productes com els iPhones que presenta models i sistemes operatius nous que incorporen relativament poques novetats.

Per cert, parlant del meu gust per la tecnologia i per la literatura sovint eclèctica, se m'ha acudit que potser molta gent no sap perquè el logo de la marca es presenta com una poma amb una mossegada. Seria bonic que fos per alguna relació amb Blancaneu, però no és així. Clicant aquí es pot veure l'evolució i l'explicació del logo, encara que l'origen que m'agrada més l'he trobat explicat d'una manera humorísticament negra en aquest fragment:

-La gente nos pregunta a menudo po qué le pusimos a nuestro hijo pequeño el nombre de Alan. Fue por Alan Turing.
-¿Quien? -dice, sorprendida, una señora gorda con la cara descompuesta que aparece bajo una nube de lluvia.
-¿No conoce a Alan Turing? -pregunta Lucrèce-. Es un inglés que tuvo problemas con la justicia a causa de su homosexualidad y que está considerado el padre de los primeros ordenadores. En la Segunda Guerra Mundial, su contribución a la victoria final fue decisiva porqué fue capaz de descifrar el sistema Enigma: la máquina de codificar electromagnética que permitía al estado mayor alemán transmitir a sus submarinos mensajes indescifrables para los servicios secretos aliados.
-Ah, no lo sabía...
-Es uno de los grandes olvidados de la Historia.
La clienta, indecisa, recorre la tienda con unos ojos que acusan el peso de la sombría nostalgia de quimeras ausentes.
-Le cuento esto porque hace un momento la he visto levantar los ojos hacia el friso de pequeños cuadros, todos del mismo tamaño, que tenemos colgados en la pared, justo debajo del techo.
-¿Por qué representan todos una manzana?
-Precisamente por Turing. El inventor del ordenador se suicidó de un modo muy peculiar. El 7 de junio de 1954, sumergió una manzana en una solución de cianuro y luego la puso sobre una mesita. A continuación, pinto un cuadro representándola y después se la comió.
-¡No fastidie!
-Cuentan que por esa razón el logo de Apple es una manzana mordida. Es la manzana de Alan Turing.
-Bueno..., por lo menos no me moriré siendo una ignorante.
-Y nosotros -prosigue Lucrèce, que no pierde el sentido comercial-, cuando nació nustro tercer hijo, confeccionamos este kit de suicidio.
-¿Qué es? -pregunta la clienta, interesada, acercándose.
La señora Tuvache le describe el artículo:
-Mire, dentro de este sobre de plástico transparente tiene un pequeño lienzo montado en un bastidor, dos pinceles..., uno grueso y uno fino..., varios tubos de pintura al óleo y, por supuesto, una manzana. ¡Ojo, está envenenada...!
Así, puede matarse a la manera de Alan Turing. Lo único que le pedimos, si no tiene ninguna objeción, es que nos legue el cuadro. Nos gusta colgarlos aquí. Para nosotros son recuerdos.
[...]
-Voy a llevarme ese kit de suicidio -suspira la señora gorda, con el corazón latiéndole al ritmo de una marcha fúnebre-. Completaré su colección.
 
P. S.: La botiga dels suïcides  és una novel·la curta que si ara em fos possible suggeriria com a lectura a alguns dels meus alumnes per enllestir en aquestes dates. Elemental i d'un pessimisme absolutament optimista i amb un protagonista estel·lar jove, s'adiu força amb l'esperit adolescent. No he vist l'adaptació cinematogràfica amb dibuixos que va dirigir l'any passat Patrice Leconte (s'ha estrenat aquí?), però el tràiler no m'ha agradat.
Afegeixo que trobo a faltar una botiga de suïcides a Barcelona, que penso que sobretot durant aquestes festes faria l'agost.

9.12.13

Sóc un gos?


Dissabte, passat migdia, amb la tramuntana absent i el cel d'un blau esplèndid, el camí de la vora del riu era força transitat. Com que les tortugues devien dormir, ens van haver de conformar amb els ànecs i amb aquelles aus de plomes negres que mig volen mig caminen sobre l'aigua. Ja prop del pont, vam veure com s'acostava una dona, precedida quinze o vint metres d'un gos negre de raça incerta que mostrava l'alegria d'aquell qui es passa bona part del dia empresonat entre quatre parets o bé sap que s'acosten les festes de Nadal.

El gosset, de tres o quatre pams d'alçada, exhibia aquell trot erràtic i esbojarrat tan propi d'aquests animals que sembla que es meravellen per tot i tot ho volen descobrir. En arribar al nostre costat, després d'haver deixat tan enrere al seua mestressa que a penes se li distingien les faccions de la cara, en una mostra d'esperit nadalenc, el gos, de nom ignot, em va saltar a sobre i amb la boca em va acaronar el braç, just per sobre el colze; després, entrant-li per darrere i amb total espontaneïtat, va acaronar el canell de la Joana. Va ser aleshores quan la mestressa va cridar el nom de l'animal, que m'és impossible de recordar, trasbalsat com estava per la seua sobtada i expansiva amistat; ell (o era ella?) va continuar el seu camí a la cerca de nous subjectes que li permetessin aprofundir en el procés de socialització.

En passar pel nostre costat, sense aturar-se, la mestressa ens va dir que no ens preocupéssim, que sabia que el gos no ens mossegaria. Li vaig respondre que ningú no sap si els gossos mosseguen o no fins que ho fan, però no vaig tenir temps d'exposar-li els exemples.

Vaig pensar, i si el gos m'hagués agafat despistat i, en el pitjor dels casos, m'hagués fet caure rodolant cap al riu? I si m'hagués fet caure la càmera? I si, espantat i amb el meu esperit franciscà momentàniament oblidat, me l'hagués volgut treure de sobre amb un cop mal donat? I si ..., no per mi sinó per la Joana...?

Ai, els pensaments negatius! Fora! Com que ja he socialitzat amb el gos i la conversa amb la seua mestressa va ser tan curta i poc satisfactòria, la pròxima vegada que la vegi li saltaré a sobre i li lleparé el coll, després, ja veurem. Segur que el gos mou la cua d'alegria.

5.12.13

els pastorets i la Constitució espanyola de 1978


Crec -faig servir aquest verb perquè la memòria no m'ajuda al record precís- que sóc agnòstic des de ben petit, és a dir, que des de temps immemorial en tinc prou a veure-les venir i a anar decidint a mesura es presenten: mai no se m'acudiria dir, en termes religiosos, que sóc creient o ateu, que trobo que serien signes de supèrbia gratuïts.

Imagino que no hi ha res després de la desaparició del cos, però em fascinen els mons que alguns preveuen, sobre els quals en la meua infantesa i adolescència tenia una informació completíssima i que ara amb prou feines he mig actualitzat. Desapareguts els llimbs, que era un dels meus espais de beatitud preferits, només queden infern, purgatori i cel, tres espais considerats tradicionalment infinits.

Segons les darreres teories, però, aquests espais són enormement grans, d'una amplitud gairebé inimaginable, però finits, d'aquí que en un moment determinat s'acabi el món, que serà quan en aquests indrets ja no hi hagi més cabuda.

Sembla que a l'infern, un dels espais preferits de la humanitat per gaudir de l'existència postmortem, queden poques places, cosa que ja s'intuïa quan Dante va escriure La Divina Comèdia. En els darrers anys, hi ha hagut tanta gent interessada a gaudir de l'ambient infernal que a hores d'ara els mèrits per quedar-s'hi només es troben a l'abast d'uns pocs privilegiats que han de recórrer a una xarxa d'agents demoníacs amb la qual és pràcticament impossible de contactar si no es tenen influències de primer ordre que queden lluny de la majoria dels mortals.

Del purgatori no cal dir-ne gaire res. A la fi es tracta simplement d'un lloc o un estat de pas per fer sojorns d'uns quants milers, milions o eons d'anys; en tot cas, una bagatel·la comparada amb la infinitud de les existències postterràqüies.

Definitivament, el futur de la majoria dels mortals actuals és, sí o sí, el cel. Arribats a aquesta conclusió provisional, però prou factible segons les informacions més consistents, un és pregunta com s'hi està, al cel. Al nostre país, sembla que un dels més ben informats és Jaume Sisa, però les seues respostes són generals, amb excessius matisos místics, poc satisfactòries i, fins i tot, segons diuen alguns, de dubtosa credibilitat, fruit d'una nit més o menys inspirada.

Es diu que la felicitat infinita durant un període infinit de temps que s'aconsegueix al cel es basa essencialment en la contemplació divina, en la comunió amb Déu, en una mena d'èxtasi permanent. És possible, però des d'aquí costa d'entendre una beatitud basada més en la contemplació que en una mica d'acció. A mi, per exemple, em preocupen -insisteixo en el meu agnosticisme, però...- moltes incògnites sobre les quals ningú ha concretat res. Si t'ha de passar l'eternitat com un badoc, no hi ha res a dir, però si tens una mica de voluntat... Com que el conjunt de dubtes sobre els misteris celestials són inacabables, començaré només per un, pel principi.

Bé, arribes al cel. On et col·loquen? De quin espai eteri disposes? Tens uns espai més o menys gran segons els mèrits anteriors? Van situant-te per ordre d'arribada, és a dir, pot ser que el teu veí sigui una alienígena de Rigil Kentaurus? Ei, cap indici de xenofòbia, però si ja em costa relacionar-me amb els humans... Suposem que no, que et situen per origen geogràfic. Deuen barrejar tots els peninsulars sense cap distinció específica? Tots els catalans junts? Distingeixen si has estat del Barça o de l'Espanyol? Barregen indiscriminadament els simpatitzants, ja no dic votants, de Navarro, Junqueras, Rivera? ...? És possible fer una instància per permutar el lloc que t'ha tocat?

Suposem que et deixen triar i et decideixes per una caseta amb hortet a cinc minuts de la platja. Clima moderat, sense escalfament progressiu del territori. I si després de tres eons vols canviar, com està la cosa? Perquè ara es parla que aquí tenim lliure albir, afirmació molt agosarada, però, i allà?

I deixo moltes preguntes pendents relacionades només amb l'arribada que suposo que preocupen a molta gent, però en definitiva, no hi hauria d'haver una mica d'informació més precisa sobre un lloc del qual els catòlics coneixen l'existència des de fa tant temps? No comença a ser hora de precisar una mica? Potser no, potser la gràcia de ser humans -o habitants de Rigil Kentaurus- és tenir sempre preguntes sense resposta o amb respostes vagues. Els nostres polítics ja ens hi tenen acostumats.

Una vegada més m'he desviat del tema que volia desenvolupar. Preocupant.

4.12.13

respecte


Estic comprant el pa i de sobte la mestressa abandona la conversa que teníem i comença a escridassar algú del carrer. No entenc gaire res ni, des del meu lloc a la fleca, veig ningú. M'apropo a la porta. Hi ha un nen que no deu arribar als 14, però cepat, que sacseja amb totes les seues forces el senyal vertical de trànsit de la cantonada. Quan la mestressa ja té la cara ben vermella, el nen desisteix del seu intent d'arrabassar el pal, es queda quiet un moment, la vista fixada en la dona, i diu:

-Un respecte!

Després, el xaval, desganat, emprèn el camí cap a casa. Clients i venedores continuem les converses, però jo em sento una mica absent, penso en el nen que avui potser no dinarà del disgust.

3.12.13

elements de la plasticitat de la sardana


Avui havia començat a escriure una coseta sense importància sobre el cel, l'infern i altres indrets invisibles, però un comentari de la Júlia llegit fa un moment m'ha fet canviar d'opinió. Ben pensat, potser les paraules següents tracten també del cel i de l'infern.

Deia la Júlia, referint-se a les sardanes i a una època determinada: La sardana va ser força valorada pel 'règim' perquè era folklore i es fomentava un cert regionalisme amb allò dels coros y danzas y, a més, per a la moralina de l'època evitava balls més pecaminosos, ho havia sentit comentar a capellans i monges, això.

La segona part del seu comentari m'ha portat indefectiblement a un text de Pla. I com que fa temps que Pla no apareix per aquí i el text el tinc ben present, avui li dono sortida:

La sardana treu, del cos d'una dona, un gran rendiment. Una dona ben feta, ballant amb els braços enlaire, la carn viva, palpitant sota la roba, és una realitat a la qual l'escultura, la millor escultura, no ha arribat, encara, notòriament. L'escultura no pot ésser lànguida ni desmaiada. Requereix un pneuma tibant i turgent. La sardana, ballada a la manera moderna -puntejada-, posa el cos d'una dona ben feta en la màxima tensió vital que un cos femení pot arribar a tenir.
Per a arribar a aquest prodigi de plasticitat ha calgut escriure sardanes sincopades, d'una ritmació violenta, fàcilment comprensibles, notòriament vulgars, però capaces de moure un paralític. Això ho han fet els dos més cèlebres compositors de sardanes actualment vivents: dos bohemis empordanesos: Vicentet Bou, de Torroella de Montgrí, i el vell Vicens, de l'Escala.

Josep Pla: “La substància”, a El meu país.



Per si de cas, no m'embolicaré en apreciacions personals, no tinc cap més interès que donar publicitat al fragment, i que cadascú jutgi. Vull indicar que allà on Pla diu “prodigi de plasticitat”, en un primer esborrany havia escrit “prodigi de sensualitat”. Recordo, també,  que s'ha de tenir en compte el moment en què Pla va escriure això; actualment la mitjana d'edat de les balladores (i els balladors) en la majoria de les places sardanistes potser li farien variar lleugerament el plantejament i les conclusions, però jo sé de què parla.

2.12.13

del temps virtual


Ahir va ser el meu aniversari. A casa, tranquil, amb les sorpreses controlades. Em cansa fer anys cada any i he pensat de buscar alternatives extremes. Una possibilitat, ara que el temps passa accelerat, és celebrar únicament cada lustre; l'altra, precisament també pel ritme del temps, és celebrar cada dia el naixement, per allò de que qui dia passa any empeny. Entremig, múltiples possibilitats que aniré explorant, tot i que d'entrada descarto la celebració d'unitats temporals més petites que el dia.

Em resulta curiós, i relativament nou, que la majoria de felicitacions m'hagin arribat virtualment, tant d'amic, coneguts, saludats, com membres de la família. La primera felicitació que vaig rebre, de matinada, va ser d'una de les meues fonts preferides de felicitat literària; després en van arribar d'altres també via de correu electrònic, algunes a través de la complicitat del pseudònim que vaig fer servir durant tant de temps. He vist per casualitat, perquè rarament hi entro, que uns quants amics encara només virtuals i alguns de reals m'han felicitat a través de Facebook. Whatssap ha estat una petita font de recordatoris de la meua edat. Fins i tot m'ha passat una cosa molt curiosa que demostra com n'estem de relativament controlats: en un moment determinat del dia he entrat a Google i he vist que les lletres tenien forma de pastís, espelmes, etc.; en passar-hi el ratolí s'activava el missatge: ¡Feliz cumpleaños, Pere! Uf!

Algunes felicitacions, a través del mitjà que sigui, han estat especialment personalitzades i emotives i les agraeixo especialment, però no m'acabo d'adaptar a les noves tecnologies. Em costa acceptar l'absència de veus, no la de presències, que entenc perfectament. Sóc poc amant del telèfon, un inepte telefònic, asseguraria, però de tant en tant m'agrada sentir la calidesa, o no, les vacil·lacions o la seguretat, el to, el que sigui que comporta la presència d'un dels sentits corporals. Després, em dic que malgrat la meua aparença de modernitat o els meus interessos per la llengua escrita sóc un personatge ancorat en el segle XX, potser en el XIX. Bé, és el que hi ha.

Avui he trobat a faltar sobretot dues persones que van nàixer el mateix dia que jo en anys diferents. Una ha estat la dona del meu cunyat, que ha mort aquest any de càncer i amb qui seia ben sovint costat per costat en els àpats familiars del nord. Queda en la memòria. He pensat també en J. el meu amic d'infantesa, una mica més gran, tot cor. M'hagués agradat trucar-lo, però la vida, morts els pares, se li ha torçat i ha degut passar el dia sol, sense llum ni telèfon, ni aquestes petites coses que habitualment no pensem que ens fan els dies més confortables, ni que sigui per fora. Llenya per al foc no li deu haver faltat, que encara li queden camps que molts voldrien. Esperaré l'estiu per fer-li una abraçada.


1.12.13

Aquest diumenge, la guàrdia urbana balla una sardana, i més.


El dijous vaig anar a fer una mica de cames abans de sopar i em vaig trobar inesperadament entre la gernació que, al passeig de Gràcia, assistia a la Barcelona Shoping Nigth, és a dir, Avui obrirem també a la nit nit per si us ha faltat temps. Als habituals del passeig s'havien afegit els inhabituals de la ciutat que gaudien del caos de l'esdeveniment dedicat, segons vaig llegir l'endemà, a l'òpera. Jo em vaig trobar una antiga coneguda amb la qual vam parlar dels nostre estat de conservació i amb un excompany del darrer institut amb qui vaig xerrar de les novetats del centre que havíem compartit i de la meua exfeina que ell encara practica. D'òpera, res de res, en el meu cas. A la vora de la Pedrera havien muntat un escenari, amb piano i cantant, però els sorolls excessius del passeig només permetien seguir amb aprofitament els moviments dels dits del pianista i els de la boca de la cantant, segurament una soprano.

En canvi, es podia seguir perfectament la música dels altaveus de l'espai acotat per a la intervenció de la secció muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Veure els moviments sincopats i elegants dels cavalls al so de la música sempre m'ha agradat i si genets i cavalls s'atreveixen amb la força emotiva de "Llevantina", de Vicenç Bou... No els retrauré que uns o altres no es donessin les mans o les potes o que no respectessin curts i llargs, però em sembla abominable que no toquessin sencera la sardana i demano des d'aquí, malgrat que ja sé que el que importa en una nit de vendes és el moviment, que el responsable de l'omissió sigui incruentament i degudament castigat.




Com que el vídeo que vaig gravar és curtíssim i deficient, m'ha semblat que podria completar el diumenge musical amb més sardanes de l'estimat Vicenç Bou. Estic segur que la majoria no ha vist Carmen Sevilla explicant i ballant la nostra dansa. Vet aquí, doncs, un fragment de la pel·lícula Spanish Affair (en espanyol: Aventura para dos), dirigida per Luís Marquina i Don Siegel (José Guardiola, no confondre amb el cantant, feia de coprotagonista gitano). L'any de la producció, 1957? , 1958?, explica l'absència de banderes catalanes i la presència de les espanyoles, però els entesos sabien que la segona sardana del mestre Bou, “La cardina encara salta”(1949) -el primer fragment que se sent és d'"El saltiró de la cardina" (1912)-, indicava prou bé l'existència d'un país que es volia silenciar o fagocitar, però que era ben viu. M'agradaria saber qui va aconseguir que els censors no s'adonessin de la continuïtat que suposava el salt de la cardina, però tant li fa.



P. S.: Imagino Vicenç Bou, encara viu, acabant d'enllestir "I com salta la cardina!"

30.11.13

paràbola i exegesi de la televisió valenciana


Ja sé que està malament parlar dels morts, que quan un desapareix tot són lloances, però no em puc estar de compartir unes impressions que, si no en la boca, sí que deuen estar en la ment de molts. No ens enganyem, si va morir és perquè estava massa grassa, enormement grassa: poc múscul i molt de greix. Va morir jove, sí, però ja es veia venir. Durant anys va anar menjant tot el que li presentaven uns i altres, i ho va fer amb golafreria, sense preocupar-se per la seua salut. Rarament va protestar, al contrari, si no en tenia prou amb les menges que li obligaven a digerir, ella mateixa en buscava de semblants i callava o es justificava quan alguns, a vegades amb to de burla, a vegades genuïnament preocupats, li deien que anés amb compte, que amb la salut no es pot jugar. Cert que la mort ha estat precipitada i que és difícil saber el percentatge d'assassinat o de suïcidi en aquest decés, però les coses són així i la majoria de vegades les protestes des del més enllà no tenen cap efecte sobre la realitat tangible.

Ja ho sé, ja ho sé, ara direm que era millor del que recordem -fins i tot els qui no la coneixien diran les seues bondats-, que tota la culpa va ser dels altres. Jo continuo pensant que, vingués d'on vingués, tenia massa greix i que l'única sorpresa ha estat la sobtada 'agonia.

Ahir a la matinada vaig anar mirant l'agonia caòtica del Canal 9, primer a través de Vilaweb i després pel 3/24. Algun diari de Madrid havia anunciat el tancament a les 4, però al final -no sé si un sol home, Paco Telefunken, va ser decisiu en aquest escàs allargament- la televisió pública valenciana s'ha acabat, de moment, al migdia. Sóc absolutament partidari de les televisions públiques com a mitjans vertebradors del territori, com a elements difusors de la cultura, en el sentit més ampli i transversal, d'un país, com a reflex d'una societat, fins i tot, i no menys important, com a mitjà d'entreteniment que reflecteix i alimenta el país. En el cas dels territoris amb llengua pròpia, les televisions públiques han de tenir també la funció de mantenir-la i promocionar-la. Tot això, des d'un mínim de dignitat -els conceptes abstractes són difícils de quantificar- que no els impedeixi ser competitives amb els mitjans privats. I sí, les televisions publiques han de ser subvencionades en la mesura justa, sense sobredimensionar-les i sense permetre que els ajuts públics siguin utilitzats en benefici dels interessos d'uns pocs o d'uns molts.

Dit això, tinc el convenciment que la televisió pública valenciana, després del crim perpetrat amb premeditació i traïdoria -la nocturnitat no va funcionar-,  es reencarnarà. No sé quan ni com, però espero que millor que la que hi havia, pel bé de la dignitat i de la butxaca dels valencians, que pagaven molt i a uns quants per obtenir uns beneficis proporcionalment escassos.






29.11.13

dilema en blanc i negre


Sovint em costa agafar el son per la raó que sigui: perquè he trencat el ritme de son i de vigília, per petites preocupacions domèstiques no resoltes, per projectes que necessiten acabar-se i no tinc prou clar com, per qualsevol trasbals inesperat del dia, pels dubtes que ja voldria aclarits sobre la data i la pregunta del referèndum, per la impossibilitat de saber com es distribueixen les nacions els seu espai aeri...

El meu pensament, més enllà dels meus desitjos, passa d'un tema a l'altre i els examina d'una manera vaga, asistemàtica, o se centra en reiteracions amb els mínims matisos canviants en una sola qüestió. El meu cos no troba la posició adequada: ara a l'esquerra, ara a la dreta, amunt, avall... Finalment penso que he de deixar la ment en blanc, oblidar-me de tot , que demà serà un altre dia. Però no és gens fàcil deixar la ment en blanc quan un té tendència a reflexionar sobre qualsevol nimietat i els sorolls de la nit, pràcticament inexistents, retronen amplificats i discordants en el cap i em desconcentren. Quan em sembla que estic a punt d'aconseguir el blanc perfecte, em pregunto si no seria millor tenir la ment en negre, en la foscor total. I així, oblidat qualsevol altre assumpte, va passant el temps, canviant del blanc al negre en una successió inacabable.

L'endemà, quan ja estic prou despert, sóc incapaç de recordar si em vaig adormir mentre tenia la ment en blanc o en negre. No és que aquest oblit em sembli transcendent per si mateix, però m'amoïna la meua desmemòria precisament per això, perquè estic segur que no recordar un fets tan senzill com aquest només em passa a mi.

28.11.13

tot a punt


Ja tenim els llums de Nadal encesos als carrers -als carrers que en tenen-, la pista de gel a la plaça de Catalunya és més gran que els altres anys, a les portes d'algunes botigues s'han establert uns senyors vestits de vermell que toquen una campaneta i regalen caramels, la joieria Tous ha anat distribuint avets il·luminats en punts estratègics, els cinemes comencen a projectar pel·lícules aptes per a tots els públics..., avui fins i tot ha nevat arran de costa... Ja tenim l'esperit de Nadal a tota vela. Ara només cal que els negocis rutllin com cal en aquestes dates tan assenyalades.

No sé si la passejada pel carrer de Petritxol m'ha encomanat l'esperit que s'espera o és que en aquest carrer, curt, encara sense canvis notables i sempre tan dolç, tothora és una mica Nadal. El cert és que he entrat a la inefable llibreria Quera per pur plaer i n'he sortit amb el Calendari dels Pagesos (l'any 2014, des de Catalunya, no podrem veure cap eclipsi, ni de Sol ni de Lluna -cap notícia del cometa Ison-). Després, he visitat la Sala Parés, que a l'espai més gran té uns exposició de Ramon Moscardó (mai no acabo de saber qui és qui dels dos bessons). Els quadres de Moscardó tenen un no sé què de naïf, de proper i de bonhomia que els fa adequats per a aquestes dates. Més de la meitat ja els han venuts. Vaig pensar que si no fos perquè no serà, no m'importaria sortir al balcó a veure cada nit una panoràmica de Barcelona com la d'aquesta pintura, encara que no tingués els llums de Nadal.

27.11.13

l'alfabet del meu Google


Sense adonar-me'n toco intro quan encara només tinc una lletra i Google, sempre al meu servei, em suggereix en primer lloc la lletra O de la Wikipedia. No em sembla un resultat gaire engrescador, més aviat em decantaria per algunes opcions posteriors. Continuo des del principi el joc començat accidentalment. Cap interès, encara que podria entretenir-me a inventar conclusions; només una estadística en algun moment sorprenent. Miraré de continuar fent preguntes més llargues.

A: Vitamina A - Wikipedia, la enciclopedia libre

B: Home. Ediciones B. Grupo Zeta

C: (lenguaje de programación) – Wiquipedia, la enciclopedia libre.

D: Vitamina D – Wiquipedia, la enciclopedia libre

E: e = 2,71828182846

F: Bienvenido a Facebook...

G: Gmail

H: Sing in (hotmail)

I: Universitat Jaume I

J: J - Wikipedia, la enciclopedia libre

K: K – Wikipedia, la enciclopedia avanzada

...:  lletres a la Wiki

Q: Revista| noticias Música y opiniones. Videos, fotos de la banda (qtmusic...)

R: R teléfono internet televisión móvil (www.mundo-r.com)

S: S – Wikipedia, la enciclopedia libre

T: Twitter

U: Welcome to the United Nations. It's Your World

V: V (serie de televisión de 1983) Wikipedia, la enciclopedia libre.

W: W- Wikipedia, la enciclopedia libre

X: X. Org

Y: You Tube

Z: Z- Wikipedia, la enciclopedia libre



P.S. M'ha encuriosit la resposta a la lletra i. Faig una segona provatura: Universitat Rovira i Virgili. La universitat pública de Tarragona. Ostres, un pique universitari? Els rànquings de Google canvien en un instant; la virtualitat és així.

26.11.13

camins inútils


En provar-ho serà la maestria

Bernat Metge: Lo Somni 

 
 
Vaig entrar al museu sense intenció de visitar la exposició, només per trobar una resposta que em permetria obtenir descompte en l'entrada:
-Com puc demostrar la meua condició de jubilat?
La noia va contraatacar amb la meua mateixa demanda:
-Com pot demostrar que és jubilat?
Se'm va acudir que en aquell moment només portava una targeta més o menys indicativa del meu estat de gràcia. Vaig mostra-li una Visa Electron de color blau que a la part superior esquerra, en quatre línies de diferent mida i grafia duu escrit, en aquest ordre: Pensió. MultiEstrella (dins d'un rectangle). Renfe. TARJETA DORADA. No va semblar que el plàstic l'impressionés gaire, potser perquè va pensar que un document bancari no demostra gaire res o perquè, amb molt bon criteri, va deduir que no necessàriament és el mateix un pensionista que un jubilat, i el museu no indicava res sobre els pensionistes.
Vam continuar una estona jugant amb diverses possibilitats. Ella em va dir que potser amb la targeta rosa que facilita l'Ajuntament, però jo li vaig respondre que no reunia els requisits per tenir-la, a la qual cosa ella va adduir que la seua mare bé la tenia i que...
Bé, no vaig voler allargar la conversa per tal que després no anés explicant a tothom que els jubilats..., però va quedar clar que la direcció del museu no li havia facilitat un llistat dels possibles documents acreditatius de l'alegre situació de jubilació.

L'endemà vaig trucar a l'Ajuntament, al número en què igual et faciliten l'adreça de la botiga de més prop de casa on pots comprar un pollastre a l'ast que l'hora del dia en què les fonts de Montjuïc ragen amb més potència i els colors són més bonics. La noia que em va atendre, perfectament entrenada, em va anar responent generalitats, després de breus esperes per fer les consultes oportunes, imagino que algunes a internet o a intranet. Com que ja vaig veure que no arribaríem enlloc i conscient que ella devia tenir feines més importants a resoldre, després d'un temps prudencial i d'assegurar-me que tampoc ningú l'havia preparat per solucionar capricis inimaginables dels consultants, li vaig desitjar que tingués una bona tarda (no em vaig atrevir a dir-li que, sisplau, que no em cobressin la trucada, perquè vaig entendre que el problema era meu, no seu).

Una mica més tard, decidit a resoldre finalment la meua sed de saviesa, vaig trucar a un 900 de Madrid, del Ministerio de Economía y Hacienda, que a la fi són els qui em van concedir el meu estatus actual. Ja vaig veure que el senyor de l'altra banda del telèfon tenia les coses clares:
-No, el año 2010 se suprimió el carnet de jubilado.
-I... (vaig remarcar una i ben llatina)?
-Bueno, puede presentar la Notificación de Resolución de Jubilación.
-Todas la pàginas (remarco les as ben obertes)?
-Cuantas páginas tiene?
-Algunas (parlo de memòria)
-...
Bé,no calia insistir, la cosa, des de Madrid, havia quedat clara.

He escanejat la primera pàgina de la Resolución i quan convingui me l'enduré. Espero que no hi hagi ningú que em demani si vaig interposar recurs contra la resolució, perquè no sabria com demostrar la meua acceptació incondicional de l'escrit del Ministerio si no és amb una llibreta de La Caixa, i trobo que fa lleig mostrar els comptes.

I... estic segur que hi ha d'haver una manera més senzilla de demostrar la situació de jubilat, en una època que les institucions ho saben tot de tothom i que fins i tot la botiga més insignificant et proporciona una carnet per gaudir de les seues promocions. A més, i això és el que em mortifica, estic segur que tots els altres jubilats saben que han de fer per obtenir algun profit de la seua situació. Els ho preguntaré demà mateix, quan coincidim a veure com avancen les obres de la Sagrada Família.

25.11.13

uns que arriben i d'altres que se'n van


Primera visita a la nova seu de la llibreria Ona, a Gran de Gràcia. Com quan va plegar de la Gran Via, a la caixa hi ha la Montserrat Úbeda, que després d'un periple per feines diverses, per fi ha pogut fer realitat el seu somni de retorn, en un local de lloguer molt més petit que l'antic, acollidor i amb una il·luminació diàfana. La llibreria ja està acabada, els llibres als prestatges, l'espai infantil a l'entrar a l'esquerra, el racó de volums de segona mà al fons a la dreta..., el discos, encara escassos, els complements nacionalistes o simplement nacionals... I tot el que arribarà. No sé si l'espai dóna per fer actes com els de l'antiga Ona, però amb una mica de bona voluntat tot és possible. Ignoro si la Montse ha triat el lloc perquè ella en viu a quatre passes, a la plaça del Diamant o potser en alguna altra de la vora, o perquè en aquesta Barcelona turística i servil que hem triat els lloguers relativament assequibles es troben a la perifèria, en el cas de Gran de Gràcia, més amunt de Fontana. El local em cau fora de les meus rutes més habituals: caminar a peu fins gairebé la plaça de Lesseps és una excepció en els rumbs diaris; però m'he proposat que m'hi passaré com a mínim sempre que tingui clar quin llibre en català em vull comprar. Fins i tot, en un rampell romàntic, se m'ha acudit de proposar alguna cosa així com “Els amics de l'Ona”, una mena de club social sense estatuts ni trobades ni cap altre requisit que no sigui les ganes de passejar de tant en tant fins a la llibreria, i comprar alguna cosa, esclar.

Més avall, a la Barcelona que es va fonent, la xocolateria Fargas, fundada al primer terç de fa dos segles, i coneguda arreu d'Europa entre els experts, sí que entra en els meus circuïts habituals, i, a part de visites esporàdiques, durant els darrers nadals ha estat la proveïdora dels torrons de xocolata de la meua família del nord; però, si el que he llegit al diari és cert, li queda poc temps de vida, malgrat que la que té, jutjant pel moviment interior a qualsevol hora, és intensa. Situada en un local de lloguer en un edifici que pertany a l'orde de Sant Joan de Déu , sembla que la seua llarguíssima existència s'acaba, que l'any que ve ja no podrà resistir l'especulació comercial d'aquesta ciutat que continua la seua marxa imparable cap a l'èxit de les estadístiques turístiques i l'encant (?) superficial, ... i imbècil el gran o petit que no boti al so que marca la marca. En el cas de la Fargas, de la qual desconec els detalls administratius, em pregunto com és que amb gairebé dos segles de vida no se'ls va acudir de comprar un local que els resguardés mínimament de l'especulació que fa temps que es veia venir. Esclar que no tinc gaire idea de negocis, i de la mateixa manera que em costa entendre el tancament de la xocolateria, em pregunto com sobreviuen les botigues dedicades a la filatèlia, com la Monge, que també desapareixerà amb la Fargas.




24.11.13

aquest diumenge, amb música ho escoltaríeu potser millor?


En una conferència de fa uns quants mesos, Miquel Desclot ens parlava de la música d'Espriu i ens deia que no es coneixia que l'escriptor tingués un repertori molt extens de gustos musicals, o al menys no es coneixia. Desclot, doncs, ens va explicar, i vam poder escoltar, algunes de les músiques que s'havien fet sobre l'obra d'Espriu. Els oients, que sabíem que en les seues darreres setmanes Espriu seguia la sèrie sobre Verdi de TV1, potser ens quedarem per sempre més amb les ganes de conèixer les seues preferències musicals. No s'hi pot fer res si algú que no se m'acut no ens il·lumina a darrera hora.

Continuem, doncs, amb una mica de l'obra musicada d'Espriu. Aquest any s'han fet algunes aportacions noves de les quals ja he parlat (d'altres no he dit res, com del CD de Didac Rocher, El Minotaure i Teseu, o d'actuacions no enregistrades en disc) i alguns reculls d'obra ja editada. A destacar, entre aquests, Amb música ho escoltaries potser millor, que recull 18 textos del poeta en veus molt diverses -entre les quals es troba a faltar la de Raimon, en un entotsolament que només ell ens sabria explicar- i enregistrats al llarg de força anys. L'editora Picap ha tret no fa res un disc titulat Espriu en pròpia veu, que aprofita material editat l'any 63 per Edigsa en el disc Salvador Espriu. Poemes amb la veu del poeta i afegeix la música de Toni Xuclà.

Sé sap que tinc el defecte de perdre'm fàcilment escoltant els poemes recitats, que si arribo als textos és per una lectura personal, sovint repetida fins a l'extenuació, però el rum-rum dels rapsodes, professionals o amateurs, no em desagrada, és un primer contacte, o un reblament, del meu procés mental, necessàriament solitari, que fins i tot algun cop em mostra perspectives noves. He escoltat ara mateix els pomes recitats per Espriu i recollits per Edigsa i la veritat és que la veu del poeta no m'ha ajudat gaire a entrar en l'ànima dels versos; després, he escoltat la versió amb la música de Toni Xuclà -aquestes músiques que acompanyen, però sovint amaguen les paraules- i el resultat ha estat pitjor, però... a mesura que anava escoltant la versió he pensat que ja m'està bé, molt bé, que després jo ja faré la meua, a poc a poc, sense presses, tornant i retornant les vegades que calgui.

Per a qui no tingui a mà el poema del títol, deixo les dues versions esmentades abans que me les facin esborrar de You Tube, tot i que son comprades, i, si s'escau, ja em direu què.






P.S.: Us heu fixat en el vers “tu i jo, una dona i un home”? Haurien d'aclarir els que editen el poema qui és la dona? No cal? No té importància? Queda clar?

A vegades, un vers llegit ens fa aturar i reconsiderar. M'enteneu? Després, no passa res, i aquesta és la gràcia de la poesia.