12.12.17

arc de sant Martí


Avui, mirant algunes intervencions de polítics (uf!) i votants en diferents programes de televisió, he pensat que la pregunta identitària que se sol fer en moltes enquestes és excessivament i clarament reduccionista: se sent més, menys o igual espanyol que català? La pregunta s'hauria d'ampliar amb molts més ítems: se sent més, menys o igual aragonès que català? I així fins arribar a se sent més valencià (o qui sigui que acaba l'alfabet) que català? Evidentment, les concrecions no servirien per a gaire cosa, però donarien una pista als curiosos sobre la gent d'aquesta península grotesca i sobre les ganes de tocar...

Tot i l'ampliació de les especificacions, estic segur que encara hi hauria qui consideraria que no pertany a cap grup proposat, com aquell de Mollerussa, d'edat provecta, que és considera més nord-americà que res perquè té John Wayne com a ídol inqüestionable, o el de Beseit que és considera japonès perquè... Perdó, que em sembla que els meus coneixements toponímics, fronterers i identitaris trontollen i es podria iniciar algun conflicte. Callo.

1.12.17

la negació dels colors


A TV3 diuen cada dos per tres que la JEC els ha prohibit (a ells i a l'Ajuntament i a qui sap qui) que es parli (o s'exhibeixi) del groc, un color que sempre m'ha agradat i que sovint ha estat injustament menystingut, excepte pels banquers i assimilats. La negació d'un color se suma als disbarats perpetrats per les institucions de l'Estat en les seues delirants actuacions dels darrers temps que no sembla que tinguin aturador. No sé si créurem que el gremi de taxistes de Barcelona ha rebut un ultimàtum que els commina a canviar el groc pel blau i a la Caixa els han suggerit que els caixers es pintin de qualsevol altre color abans del dia de la Constitució. Mentrestant, com cada any, la tardor, ja hivernal, despulla de grogors els arbres: fulles seques trepitjades que omplen els carrers de la ciutat, els pobles, els camps.

M'han regalat pel meu aniversari (el mateix dia que el de Franco i Woody Allen i la Carme que ja no ens acompanya) , que és -crec- avui Fer-se totes dels il·lusions possibles, de Josep Pla. Llegeixo poc, però em sembla que aquest Nadal hi tornaré a agafar les ganes. La sobrecoberta presenta una fotografia rural en blanc i negre; l'únic color és el del títol, d'un groc esvaït, aparentment innocent. Que la meua afició lectora -i de l'escriptura ni en parlem- tingui gaire continuïta és una incògnita, no em faig gaires il·lusions.


20.11.17

d'un temps d'un país


Vagi per endavant que continuo amb el pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants, dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una mica del circ en algun altre moment.

Més que en les paraules dels polítics, la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria. L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari, guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.

9.11.17

relativitats


He de dir que quan he sortit al migdia m'ha sorprès veure tantes -totes?- botigues obertes; una altra cosa és si han girat molt o poc, no ho sé, entenc que depèn de diferents logístiques. Un fet és cert, les planificacions de protesta, es diguin com es diguin, no aconsegueixen les multituds ni la força d'altres convocatòries i les dispersions són notables. La gent..., no en sé res de la gent.

He de dir que en general em molesta que les reivindicacions afectin més els partidaris de les protestes o els qui passaven que aquells que en són l'objectiu, però avui no he pogut deixar de compartir una pancarta que he vist per la tele que s'exposava en la carretera prop del meu poble; deia aproximadament així: Si l'espera d'1 hora et fa sentir atrapat, imagina't un mes a la presó. Callo per amor a la didàctica, malgrat que podríem iniciar un debat sobre el tema.

8.11.17

oficis i beneficis


Llegeixo en alguns diaris, tant en articles informatius (sic) com d'opinió (sic) que es pregunten -cito més o menys textualment-: Qui paga el viatge de dos-cents alcaldes a Brussel·les? Com es paga Puigdemont les seus vacances a Bèlgica? Entenc que fer-se preguntes és qüestió de filòsofs, que la funció dels periodistes, i assimilats, és donar respostes, però la professió en molts casos... Deixem-ho estar. En tot cas, no descarto que alguns diners surtin de la caixa d, que la A, la B, i la C ja tenen amo.

7.11.17

heroïcitats


Els estímuls exteriors fan la seua via, sovint misteriosament aliens a la lògica i a la dinàmica que la realitat del moment hauria de determinar. Avui, per exemple, m'han entrat ganes de tornar a veure una de les meues pel·lis (pelis) preferides, que de cap manera es pot extrapolar al present. Qui sap si el president Puigdemont, i companyia, també la repassarà en les seues llargues hores d'interiors. A Brussel·les, a Flandes, a Bèlgica, deu fer més fred que aquí.


La kermesse heroica from Yochacal on Vimeo.

4.11.17

esborrany sobre l'evolució de la involució


Els empresonaments barroers (es volia que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats, antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència, contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a tocar.

A mi, que tinc en moltes coses un ritme cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt, però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes incerteses?

P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li) sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia: Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?) manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!